Fa molt i molt de temps, els meus sentiments em desvordaven, però covard de mi, mai vaig aconseguir res mes que escriure'ls
CANT D'AMOR A LA SANTA DE LIMA.
I
Què fons s'ha clavat el teu nom al meu cor.
Amb quina fúria va penetrar, esberlant la carn.
Obrint se pas fins arribar al més fons del meu cos.
Fins llavors els batecs eren com un metrònom,
boom-boom, boom boom, boom boom, sense perdre
el ritme. Però ara la melodia ha canviat, ara
és un cant d'amor, on l'estrofa principal ets tu.
Ara el cor batega i la sang recorre les meves entranyes
impulsada amb la melodia del teu nom. El teu
nom és la meva vida i sense tu perdria la memòria,
i perduda només sabria fer una cosa; aturar se.
II
Qui va llençar la fletxa? Perquè es va oblidar
de llençar la seva parella? M'ha deixat sol, amb el
seu nom bategant dins meu. Ella és com un immens
núvol; el puc veure, ficar m'hi, seguir lo, però
no el puc agafar , se m'escapa de les mans, i tot perquè
qui va ferir me va oblidar se de ferir a algú
altre, de ferir te a tu, dóna de ferro, dóna de flor,
dóna d'amor, d'amor pel guerrer de la llança i
l'escut i no d'escuder.
III
T'estimo però el teu cavaller m'ho impedeix.
M'acosto a tu però ell sempre és al mig, voltant te
sense deixar acostar m'hi, sense poder te tocar, només
et puc veure. Estimar te a distància, amb l'única esperança
que al teu cavaller algú altre li travessi la cuirassa
de metall amb una destral de foc, que el fongui i el faci
desaparèixer perquè ens ponguem abraçar sense notar el fred
metall entre nosaltres.
IV
La soledat de l'escuder és la més gran,
però el teu rostre em fa companyia quan tanco els ulls,
el teu nom em fa viure i cada cop que oloro la
teva fragància sento com si la vida se m'escapés
darrera teu. Però tinc que aturar la perquè
no s'estavelli amb el dur metall.
Jo l'únic que puc fer és cridar, el més alt que puc
perquè el vent et porti les meves paraules
perquè el vent et digui t'estimo.
Jo l'únic que puc fer és escoltar el vent,
esperant rebre la teva resposta, entre els
crits d'ira del teu cavaller.
V
On ets? Que m'escoltes? Em veus?
No se on soc. M'he despertat perdut. En mig
de la mar. La mar? No ho se, tot és molt
estrany. He tingut un estrany somni. He somiat
que estimava, que t'estimava. Però això no pot
ser. El meu cor de pedra va oblidar.
Va voler oblidar que és estimar.
Però em sento estrany. Tinc molèsties al pit.
Hi tinc una cicatriu. El dolor augmenta gradualment,
talment com si agafés una tija espinosa, i l'anés
apretant lentament.
Recordar estimar és dolorós, però em nascut per
patir i estimar, i tu ets la meva escollida.
Per això et dic, sense témer la mort: t'estimo
amb tot el meu cor, de pedra.
13-9-1992
