A vegades les paraules no surten d'una ploma, un llapis o un bolígraf surten de quelcom mes profund, mes intim, mes poderós¡
A vegades una imatge es mes poderosa que les paraules...


AQUEST MAR QUE ETS TU.


Les meves ungles poc a poc desapareixen
en aquest mar que ets tu.

Poc a poc s'escurcen, víctimes del teu encant.
Mica a mica les esmolades fulles van tallant
el dèbil esmalt.

Mica a mica la carn va quedant al descobert,
coneixedora del seu destí, coneixedora
que la humitat vermella serà la causa del seu dolor.

Un dolor suau i dolç que ofegaré en aigua salada
per convertir lo en amarg,
per fer que la sal em recordi qui ets,
que em faci recordar la teva bellesa, el teu poder.

Un record que sempre tinc present perquè les
esmolades fulles de la memòria no paren mai de
rosegar el dèbil esmalt de l'amor, el dèbil poder
que puc exercir sobre el teu cor.

Soc esclau dels teus sentiments i estic a mercè
del què fas, del què dius, del què penses.

Estic a mercè del teu amor, a mercè de l'inquisidor
que amb la mola, sense parar, esmola la brillant
fulla de tall que no deixa augmentar
el meu poder sobre el teu.

Jo soc dèbil i tu poderosa, i ets tu qui decidirà
quan pararà l'inquisidor d'esmolar, de tallar, quan
pararà de rosegar en la meva ment.

Seràs tu qui decidirà quan els meus llavis
podran beure aquest mar que ets tu,
i ofegar-s'hi fins a la mort


David Coll