Si no fuera por los amaneceres, seríamos jóvenes toda la vida. Es ciero. Uno envejece al amanecer. Los atardeceres son deprimentes, pero lo preparan a uno para la aventura de cada mnoche.... los amaneceres no.

CALÇOTADA AL PLA DE SANTA MARIA I VISITA A LA CASA RURAL DE MONTFERRI

Aquest dissabte he gaudit de nou de la companyia de la meva germaneta Marta i dels seus grans amics, el Josep Lluís i l'Emma amb la seva nina, la Sira. La Laia i el Ferran, gelosos de la Sira, ja n'han encarregat un de la mida d'un Cigronet(això dissabte, d'aquí a 7 mesos ja veure'm si és un cigronet o una carbaseta) També hi havia la Maria, "la tricotosa" (ei¡¡¡¡ segons paraules oïdes a la taula), la Marta, la meva estimada germaneta, i per últim i no menys important l'Alex, també conegut per Oswaldo Miamol. D'aqui a 20 dies Cuba ja no serà el mateix. Les males llengües diuen que hi haurà un A.O i un D.O.

La calçotada la varem fer a la Masia del Pla, al Pla de Santa Maria.

http://www.masiadelpla.com/

Abans de marxar i per justificar la compra del trípode, una fotiqui de tots plegats:



Desprès de dinar i quedar ben tips, ens varem acostar a la casa de turisme rural llogada pel Josep Lluís a Montferri, poblet del Alt Camp amb un currios santuari modernista d'en Josep Mª Jujol i Gibert iniciat el 15 de novembre de 1925. Em va quedar pendent la seva visita.

Us penjo una foto "robada" del que vaig veure, però des de la llunyania. Ni molt menys com ho esteu veient.



A veure si m'hi acosto un dia d'aquest¡¡¡¡

La visita a la casa rural va estar molt bé i es varen aprofitar de les meves habilitats extraordinàries, increïbles, insuperables, prodigioses i magnífiques per encendre la llar de foc¡¡¡¡¡

Al final ens varem fer unes fotiquis de despedida. A veure si sabeu qui és l'Oswaldo Miamol (és l'unic que NO es mou).






Que¡¡¡ ja heu trobat l'Oswaldo?

Una abraçada a tots per la vostra companyia, i Oswaldo, espero no t'enfadis, pero pensat-ho bé. Vindras de Cuba millor que els calçots que et vas menjar¡¡¡¡¡ Una abraçada Alex, Josep Lluís, Emma, Laia, Marta, Maria, Ferran i un petonàs per la sira i el Cigronet¡¡¡¡¡

Inclinado en las tardes tiro mis tristes redes a tus ojos oceánicos.

Des de fa molts anys sempre m'he sentit atret per la poesia de Pablo Neruda. Una persona que combina les paraules de forma màgica, què et fan tremolar els sentiments mes profunds i que a mi personalment em fa tremolar el cor.

Sempre n'hi ha hagut un d'especial; sempre m'ha agradat, i ja que el títol del blog és un homenatge al gran poeta, us l'escric tal com és.



Pertany al llibre més conegut de Neruda, però no per això menys important.

Veinte poemas de amor y una canción desesperada, un llibre que vaig llegir per primer cop l'octubre de 1993 i que des de llavor m'ha commogut profundament.


Poema 7

Inclinado en las tardes tiro mis tristes redes
a tus ojos oceánicos.

Allí se estira y arde en la más alta hoguera
mi soledad que da vueltas los brazos como un náufrago.

Hago rojas señales sobre tus ojos ausentes
que olean como el mar a la orilla de un faro.

Sólo guardas tinieblas, hembra distante y mía,
de tu mirada emerge a veces la costa del espanto.

Inclinado en las tardes echo mis tristes redes
a ese mar que sacude tus ojos oceánicos.

Los pájaros nocturnos picotean las primeras estrellas
que centellean como mi alma cuando te amo.

Galopa la noche en su yegua sombría
desparramando espigas azules sobre el campo



Del LLibre Cien sonetos de amor en destaquen molts, però ara , en aquest moments necessito transmetre a la persona que mes estimo el que em fa vibrar:

Soneto XLIV

Sabrás que no te amo y que te amo
puesto que de dos modos es la vida,
la palabra es un ala del silencio,
el fuego tiene una mitad de frío.

Yo te amo para comenzar a amarte,
para recomenzar el infinito
y para no dejar de amarte nunca:
por eso no te amo todavía.

Te amo y no te amo como si tuviera
en mis manos las llaves de la dicha
y un incierto destino desdichado.

Mi amor tiene dos vidas para armarte.
Por eso te amo cuando no te amo
y por eso te amo cuando te amo


Espero us hagin agradat.



Per aquells esceptics de la poesia, us recomano una forma d'entendre la magestuositat del la seva forma d'escriure. Proveu a llegir els llibres CONFIESO QUE HE VIVIDO i PARA NACER HE NACIDO, dos llibre magnífics que fan un retrat molt intens del poeta.



Del de la humiltad d'un admirador.

Sortida al Monestir de Sant Pere de Casserres.




Avui he anat d'excursió al Monestir de Sant Pere de Casserres amb la Marta, la Sira, el Josep Lluis i l'Emma.

El dia ha estat bo, la companyia perfecte i el lloc molt bonic. Us ho recomano. A mes a mes hi ha un restaurant al mateix Monestir on s'hi pot fer un bon apat de carns a la brasa.




Com arribar-hi:

c/catala/comarribar/comarribar.htm

Origen

El monestir de Sant Pere de Casserres, l'únic de l'ordre benedictí a Osona, va ser erigit sota el patronatge de la família vescomtal osonenca. La promotora fou la vescomtessa Ermetruit, qui comprà el domini alodial de Casserres al comte Ramon Borrell de Barcelona, amb la intenció de construir-hi un monestir dedicat a Sant Pere. La vescomtessa Ermetruit en féu iniciar les obres el 1006 i, sota la vescomtessa Eugòncia i el seu fill Bermon I, s'hi aplegà la comunitat l'any 1012 amb l'abat Acfred i s'inicià la gran basílica actual, consagrada l'any 1050, amb l'abat Bofill al capdavant del monestir.

Amb anterioritat a la construcció del monestir, hi havia en aquest indret un castell termenat documentat a l'Arxiu Capitular de Vic des del 898, amb una capella dedicada a sant Pere, que els vescomtes decidiren convertir en monestir.

Els fundadors, vescomtes d'Osona i Cardona, i altres famílies nobles de la comarca com els Tavertet, els Cabrera, els Savassona o els Sau, s'interessaren pel monestir fins avançat el segle XII , l'afavorien amb importants donacions i s'hi feien enterrar, però després ja gairebé no se'n recordaren. Entre els enterraments destacables es troben: la vescomtessa Eugòncia, continuadora de l'obra d'Ermetruit al 1039 i la vescomtessa Almodis de Barcelona, germana del comte Ramon Berenguer III al 1131. Fa l'efecte que aquest monestir, fundat pràcticament per dues vescomtesses, fou sempre el lloc preferit de les dones del llinatge dels Osona-Cardona, al qual feien llegats més importants que a la mateixa canònica de Cardona.





Llegenda

Una antiga llegenda diu que el monestir de Sant Pere de Casserres fou fundat pels vescomtes d'Osona i Cardona sobre les relíquies d'un infant dels vescomtes que es conservà momificat, el qual, tres dies després d'haver nascut, va parlar i va dir que no viuria més de trenta dies i que un cop mort el seu cos fos posat dins d'una arca tancada, sobre una mula. Allà on s'aturés l'animal s'havia d'edificar un monestir sota l'advocació de sant Pere. Les relíquies d'aquest infant van ser molt venerades al monestir i quan hi havia sequera es baixava en processó fins al Ter i es mullava l'arca que contenia el nen, en les aigües del riu. Al 1904, el vicari general de Vic prohibeix donar culte al Sant Infant i a altres relíquies que es conserven a l'església del monestir perquè no consta que siguin autèntiques.

Al 1966, sostreuen el cos del Sant Infant del monestir. El retornen el 1989 en molt mal estat. Ara es conserva al mas Pla de Roda.

Vida religiosa

A partir del 1012 començà a haver-hi vida comunitària, si bé fins al 1050 l'església monàstica no fou consagrada. Després dels primers abats, Casserres baixà aviat a la condició de priorat (1060), segurament per no poder mantenir els dotze monjos necessaris per a continuar essent abadia. Aquest monestir va perdre la independència quan, el 1079, va ser unit al gran monestir de Cluny pels vescomtes d'Osona i Cardona, Ramon Folc I de Cardona i el seu germà Folc II de Cardona, per tal d'assegurar-hi la vida monàstica regular. Aleshores Sant Pere de Casserres es convertí en un priorat dependent d'aquest monestir i va esdevenir el centre administratiu de les possessions de Cluny a Catalunya (1080), les quals estaven formades pels petits priorats de Sant Ponç de Corbera i Sant Pere de Clarà, entre altres.



Més endavant, al segle XIII , la comunitat augmentà amb alguns preveres que volien viure sota la regla, i alguns donats, de vegades matrimonis, però mai no va passar de dotze o tretze persones. Cal destacar a finals del segle XIV , la investidura , com a prior comendatari, de Pero de Luna, futur Benet XIII d’Avinyò el 1376.

Els bisbes de Vic, que en alguns moments intervingueren activament en la vida del monestir, foren de bon principi protectors decidits de Casserres. Però la pesta negra i els despoblaments dels segles XIV i XV redueix l'entrada de diners dels censos o rendes del monestir, marcant una forta davallada per al cenobi.

L'endeutament era gran i l'estat material del monestir també era força lamentable. A finals del segle XV només hi havia dos monjos a Casserres.

L'any 1572 Ferran d'Aragó, arquebisbe de Saragossa i prior comanditari de Casserres renuncia al priorat i a Casserres; amb l'aprovació de Felip II, aquest priorat i tots els seus béns es van unir al col•legi dels jesuïtes de Betlem de Barcelona, del qual fou una simple possessió o granja. Però aquest domini es va acabar amb l'expulsió dels Jesuïtes decretada pel rei Carles III el 1767.

Al 1774 el monestir es venut a Pau Pla i Llafrenca, del mas Pla de Roda, per 6.407 lliures, 5 sous i 10 diners. A partir d'aquest punt s'acaba l'activitat religiosa a Casserres, tot i que el bisbe de Vic urgeix al 1780 la celebració de missa cada diumenge. Finalment al 1860, es deixa de celebrar missa i l'església es converteix en era i el monestir en habitatge dels masovers. Al 1895, el bisbe Josep Morgades visita Casserres, fa netejar l'església i en reclama, sense èxit, la propietat.
Posteriorment va passar a mans de la família Arisa-Pallàs de Les Masies de Roda, que el va mantenir com a masoveria.

Arquitectura

El conjunt es d'estil romànic, tot i que ha anat tenint alguns canvis evolutius, especialment després dels terratrèmols del segle XV i amb l'abandonament de la vida religiosa i posterior us per a feines del camp.



L'església, singularment més ampla que llarga, té tres naus separades per dos pilars en forma de creu. La nau central és la més alta. Les tres naus acaben en absis semicirculars que tenen tots els elements decoratius de l'època: Finestres cegues, frisos amb dents de serra. Per dins estaven decorats per pintures murals al fresc, algunes de les quals encara es conserven. El campanar és de torre molt baixa, ja que sol té dos pisos i segurament es va construir quan el conjunt estava acabat. Junt a l'absis, a la zona exterior, es conserven unes tombes antropomòrfiques.

El claustre es va construir la segona meitat del segle XI i es conserven pocs elements; el pòdium, un pilar d'angle, dues columnes i alguns capitells que van ser trobats en algunes excavacions posteriors. Amb les restes s'ha pogut reconstruir i se sap que tenia uns porxos i una sola filera de columnes.
Fora del conjunt monàstic es troba un edifici de planta rectangular que era l'hospital.

Restauracions i evolució

Al segle XV pateix els efectes del terratrèmol de 1427 i cau la volta de la nau de tramuntana.

Al 1464, Casserres es fortifica a causa de les guerres remences. Al 1511 el prior comandatari Guillem Caçador mana fer algunes obres de consolidació i restauració al monestir i al claustre.

El 3 de juny de 1931, el monestir de Casserres és declarat Monument Històric Artístic amb categoria de Monument Nacional, i al 1934 es crea un Patronat de Sant Pere de Casserres, a instàncies de Ramon de Vilanova, comte de Vilanova, i de l'arquitecte Josep M. Pericàs, per vetllar i cuitar la conservació i la restauració del monestir. El bisbe de Vic n'és declarat president d'Honor.

Entre 1952-1962, l'arquitecte Camil Pallàs, de la família propietària, emprèn les primeres i més importants obres de consolidació: refà la volta de la nau de tramuntana de l'església, de la cuina i el refectori, del pis superior de l'hospici i de les cambres priorals.

L'any 1991 el va adquirir el Consell Comarcal d'Osona amb la finalitat de portar a terme, juntament amb la Generalitat de Catalunya, la restauració del conjunt del monestir durant els anys 1994 a 1998 a càrrec de l'arquitecte Joan-Albert Adell i Gisbert.

Actualment el monestir alberga una exposició de caràcter permanent on s'interpreta la vida dels monjos a Casserres, mitjançant l'ordenació museogràfica que ens permet conèixer com es vivia en un monestir en el segle XI.





Dessitjo us agradi¡¡

RECORDANT VELLS TEMPS.

Durant prop d'una hora, davant de la TV, en penombra, mirant el DVD del Bruce Springsteen & The E Street Band; Darkness on the Edge of Town Paramount Theatre, Asbury Park 2009,
El Home cinema a Tot Drap, una cervesa i deixant-me portar per les emocions. Simplement brutal.



Recordant vells temps.

El concert gravat en directe i sembla que sense públic té el repertori del disc i executat en el mateix ordre, però amb les llicències que permet el directe.

1. Badlands
2. Adam Raised A Cain
3. Something In The Night
4. Candy's Room
5. Racing In The Street
6. The Promised Land
7. Factory
8. Streets Of Fire
9. Prove It All Night
10. Darkness On The Edge Of Town

El DVD pertant a la caixa:



Podeu trobar mes informació a:
http://www.brucespringsteen.net/news/index.html

És asombroso, si se piensa lo que una mujer
puede hacer de un hombre sólo con dejarse amar


D'el llibre EL GOLEM, de Gustav Meyrink.


unes quantes dades del escriptor:

Gustav Meyrink (batejat com Gustav Meier) va néixer el 19 de gener de 1868 a Viena, com a resultat de l' aventura entre el baró Karl Warnbüller von und zu Hemmingen i una actriu de segona fila, Maria Wilhelmina Adelheyd Meier. La família paterna no es va interessar per ell fins que es va convertir en un escriptor famós, moment en que li van oferir fer ús oficial del seu cognom. Gustav, que havia adoptat el cognom Meyrink com a nom artístic, va declinar l'oferta. En nombrosos personatges de les seves novel es distingeixen els trets dels seus progenitors: ancians nobles d'hàbits ridículs i actrius fracassades.

Als 24 anys, va intentar suïcidar-se. En el moment en què es disposava a disparar-se el cap amb una pistola, algú va deixar baix seva porta un petit fullet titulat La vida darrera. Sorprès per aquella coincidència, Meyrink es va interessar pels fenòmens ocults i les tradicions esotèriques, que tenen una important presència en les seves obres. Com altres artistes de la fi de segle, va ser membre durant algun temps de l'ordre del Alba Dorado (Golden Dawn).

Va exercir com banquer, però una acusació per frau el va portar a la presó i va arruïnar la seva carrera com financer. Finalment, va poder viure (en un principi molt ajustadament) del seu talent literari, com a traductor (de Dickens) i narrador. El seu matrimoni amb Philomena Bernt (1905) li va donar dos fills: Sybil Felizata (1906) i Harre Fortunat (1908). Aquest últim, després d'un greu accident succeït mentre esquiava, es va suïcidar als 24 anys (la mateixa edat a la qual Meyrink havia intentat matar-se). Meyrink va morir poc després, el 4 de desembre de 1932, a Starnberg.

En la seva obra més coneguda, la novel.la El Golem (1915), Meyrink ofereix una visió simbòlica d'aquest personatge llegendari del folklore jueu, que segons ell encarna la potència oculta (monstruosa i informe per estar encara 'adormida') que nia al inconscient de tots els homes, i en especial en el dels jueus del gueto de Praga. Les seves novel·les posteriors desenvolupen la mateixa fórmula: material tradicional procedent del folklore europeu, reinterpretat des d'una perspectiva simbolista i esotèrisme, influïda per l'alquímia, la càbala, el budisme, el taoisme i la Francmaçoneria, però enemiga de la teosofia i l'espiritisme. Són temes recurrents el somni (concebut com a porta a una altra dimensió del real), el doble i l'estimada idealitzada, segons el model de la donna angelicata de Petrarca, Ofèlia o la nena morta de Poe.

Nunca te perdonaré que me hayas enseñado lo que es el amor.

Katherine Neville


Del Llibre El Ocho,

Si vols enamorar-te, t'has d'obrir, has de córrer el risc.
De vegades patiràs, però si no ho fas, mai no seràs feliç.
Potser t'enamoraràs d'una dona que no correspondrà
a la idea que t'havies fet, però no hi farà res.
L'estimaràs exactament pel que és.

Jean M. Auel

A vegades les paraules no surten d'una ploma, un llapis o un bolígraf surten de quelcom mes profund, mes intim, mes poderós¡
A vegades una imatge es mes poderosa que les paraules...


AQUEST MAR QUE ETS TU.


Les meves ungles poc a poc desapareixen
en aquest mar que ets tu.

Poc a poc s'escurcen, víctimes del teu encant.
Mica a mica les esmolades fulles van tallant
el dèbil esmalt.

Mica a mica la carn va quedant al descobert,
coneixedora del seu destí, coneixedora
que la humitat vermella serà la causa del seu dolor.

Un dolor suau i dolç que ofegaré en aigua salada
per convertir lo en amarg,
per fer que la sal em recordi qui ets,
que em faci recordar la teva bellesa, el teu poder.

Un record que sempre tinc present perquè les
esmolades fulles de la memòria no paren mai de
rosegar el dèbil esmalt de l'amor, el dèbil poder
que puc exercir sobre el teu cor.

Soc esclau dels teus sentiments i estic a mercè
del què fas, del què dius, del què penses.

Estic a mercè del teu amor, a mercè de l'inquisidor
que amb la mola, sense parar, esmola la brillant
fulla de tall que no deixa augmentar
el meu poder sobre el teu.

Jo soc dèbil i tu poderosa, i ets tu qui decidirà
quan pararà l'inquisidor d'esmolar, de tallar, quan
pararà de rosegar en la meva ment.

Seràs tu qui decidirà quan els meus llavis
podran beure aquest mar que ets tu,
i ofegar-s'hi fins a la mort


David Coll